Durant dècades, la correspondència privada (cartes, informes interns o documents confidencials) s’ha considerat pràcticament inviolable tant en l’àmbit professional com personal. A qui se li acudia obrir cartes adreçades a una altra persona! Accedir a una comunicació aliena sense autorització no només es percebia com una manca greu d’ètica, sinó també com una vulneració legal evident. Aquesta cultura de la confidencialitat no era accessòria: formava part del nucli de la confiança empresarial.
En canvi, avui ens trobem immersos en un canvi profund de comportament. L’adopció accelerada d’eines d’intel·ligència artificial ha introduït noves dinàmiques en el dia a dia dels professionals, siguin a pimes o a grans organitzacions. Cada cop és més habitual utilitzar aquestes tecnologies per resumir correus electrònics, redactar respostes, generar informes o fins i tot enregistrar i transcriure reunions. El que sorprèn no és tant l’ús en si, com la naturalitat amb què es comparteix informació que, fins fa poc, hauria estat considerada sensible.
Ens trobem davant d’una moda? En part sí, com passa amb qualsevol innovació disruptiva que genera entusiasme i adopció ràpida. Però també és una evolució estructural. La IA aporta guanys reals en eficiència i productivitat, i això fa que la seva integració sigui, en molts casos, difícilment reversible. Ara bé, cal valorar el risc de la tecnologia pern l’ús que en fem i, sobretot, per la manca de consciència sobre les implicacions que comporta.
Quan introduïm contingut en aquestes eines —ja siguin dades de clients, informació interna o decisions estratègiques— és possible que estiguem cedint aquest contingut a tercers o sotmetent-lo a tractaments que no controlem plenament. Això pot generar riscos en matèria de confidencialitat, compliment normatiu i fins i tot reputació corporativa. I sovint, aquestes decisions es prenen de manera individual, sense un marc clar ni criteris definits.
La qüestió, per tant, no és si es pot fer o si cal deixar de fer-ho, sinó com es fa. L’ús de la IA pot ser perfectament compatible amb una gestió responsable de la informació, però requereix intencionalitat. Cal recuperar una mirada crítica que ens permeti distingir entre allò que podem compartir i allò que hem de protegir. Això implica conèixer bé les eines, entendre com tracten les dades i, sobretot, establir límits clars dins de l’organització.
En aquest context, esdevé imprescindible impulsar una cultura interna basada en la prudència i la responsabilitat. No n’hi ha prou amb confiar en la tecnologia; cal formar els equips, definir protocols i garantir que les decisions es prenen amb criteri. La comoditat no pot substituir la diligència.
Hem passat, gairebé sense adonar-nos-en, d’un model en què la informació es protegia per defecte a un altre en què es comparteix amb facilitat per guanyar temps. Recuperar l’equilibri és un repte urgent.
